A La Dama de Reus, sobre un motiu llegendari català i, alhora, universal (una dona es veu forçada a bescanviar una nit d’amor a canvi de la vida del seu marit), Carrion s’encara obertament al món de les passions, amb una força i una llibertat que ni l’escena de preguerra i, menys encara, la de postguerra, li haurien permès. L’obra pren vida amb tanta força, que tot allò que havia pensat que havia d’envoltar i justificar la trama (l’emmarcament històric en la guerra dels Segadors, l’origen social de la dama, etc.) desapareix per donar-nos un combat entre sexes, fet d’atracció i de rebuig, de lliurament i de possessió, d’amor i de mort. El personatge de la Dama (i el Capitel·lo, que la complementa) és una figura semblant al Comte Arnau que el va perseguir durant tota la vida sobre el signe de la inquietud i la constant recerca: aquell «desig, etern desig! Voler i voler. / Ésser un vent que mai enlloc reposa», que expressa en un dels seus poemes.